http://imgral.com/supplier-thesis-phd-university-oregon/ Supplier Thesis Phd University Oregon

Vaig a dormir i em pregunto que, després d’un dia sencer de repartir cops de porra exactament igual que ho feien els grisos, quina deu ser l’ultima sensació que recórre el cos d’un mosso d’esquadra. Em pregunto i m’extremeixo encara més sobre la que deuen experimentar els consellers Saura i Huguet.

Mentre faig el dinar penso si la ràbia que molts sentim pot ser similar a la que sentien els mateixos personatges quan en Fraga sortia dient "la calle es mia". Reflexiono i se’m genera el dubte de si el dinar que prenguin, que segurament tindrà lligam amb la cuina vanguardista (o elitista) catalana, el podran païr tranquil·lament.

Miro el telenotícies i veig que està tot fatal i que aquesta crisi no fa més que accentuar la crisi permanent que patim, des de que naixem fins que morim, els que no som rics; i que aquests titelles que diuen que conformen la classe política del meu país no fan més que posar-li la llenya per cremar-ho tot i tothom encara més, atiant la crisi amb despotisme, repressió i incompetència.

Em llevo l’endemà al matí i esmorzant destrio, i prefereixo cultivar l’esperança pensant en aquells que tenen prou dignitat i coherencia per afrontar aquesta crisi, en com es mouen, en com responen i en com no s’arronsen. Que son molts, de moltes formes i en molts llocs, però cada cop més. Faig el cafè, penso i confio en aquests, els qui assumeixen la responsabilitat de respondre a una crisi creada per uns ciutadans que els són antagònics: polítics i banquers. Que no passa per abaixar el cap, si no en creure’ns que http://cue.edu.co/history-help-for-college-students/ History Help For College Students canviar-ho. I m’encaro al dia volent-ho fer, i els dono suport i passem a l’acció. 



Comentaris tancats a Anar a dormir… tranquil?

Els responsables d’un dels esvorancs més profunds de l’economia mundial
en molt de temps, els qui pitjaven les tecles totalment desenfrenats,
vessant ambició per la boca, fum per les orelles però cap llàgrima pels
ulls, que només apilaven i apilaven diners. Els homes de corbata, han
rebut en mig any unes injeccions de diners que molts pensionistes o
aturats no són ni capaços d’imaginar, de concebre.

Un conseller que ha tocat la repressió en la carn dels seus companys quan intentaven canviar les coses, avui dia dirigeix, reorganitza i rearma un dels cossos policials que s’encarreguen de mantenir l’ordre, la riquesa i el poder actuals. Legal·litza kubotans i persegueix activistes mentre esguarda els seus mossos denunciats.

Algú que passeja pel carrer, però que les seves cames, fa temps, van recórrer milers de quilòmetres, col·lant-se en trens, saltant murs i esquivant cops de porra, que va arribat a un territori desconegut amb les butxaques buides i molta empenta, que va patir la sequera d’unes veus poc amigues i va sentir enyorança de les olors maternes, aquest, el que ho ha viscut en carn pròpia, és el que ara probablement inunda les tertúlies dels bars amb la mateixa ràbia que va rebre apuntant cap a l’altre, que ve de més lluny.  

El poble que ha sofert els mals més grans que ha conegut la humanitat, els més racionals i els més viscerals, que ha patit l’odi més extrem, la delació més traidora i la tortura més colpidora. El poble errant, eternament messiànic i infinitament escollit sembla que prengui nota dels seus botxins i faci rebotar els cops rebuts contra el més feble.

I la gran Europa, casa de les madres patrias, altre cop gira el cap en la mateixa direcció en que ho va fer uns setanta anys enrere, quan es començaven a aixecar els murs dels camps d’extermini. Cap al mateix punt fix on se’ls ennuvolaven els ulls fa quinze anys, mentre es perpetrava el genocidi de Ruanda i quan Ratko Mladic va sembrar la mort a Srebrenica. La terra mare dels drets humans diu les mateixes paraules i fa les mateixes accions que ara fa ben poc, quan Afganistan i Irak van ser ocupats militarment, després de dues guerres. Europa, seu de la vella cultura i de la vella raó, altre cop torna a cedir complicitats i picades d’ullet a uns, i no als altres. Altre cop retroalimenta la barbàrie amb la fredor de la seva pell, tornant a ensopegar en les mateixes -exactament les mateixes- pedres.



Comentaris tancats a La pell tan freda

http://paulbevans.com/custom-assignment-writing-service/ Custom Assignment Writing Service

Els responsables d’un dels esvorancs més profunds de l’economia mundial
en molt de temps, els qui pitjaven les tecles totalment desenfrenats,
vessant ambició per la boca, fum per les orelles però cap llàgrima pels
ulls, que només apilaven i apilaven diners. Els homes de corbata, han
rebut en mig any unes injeccions de diners que molts pensionistes o
aturats no són ni capaços d’imaginar, de concebre.

Un conseller que ha tocat la repressió en la carn dels seus companys
quan intentaven canviar les coses, avui dia dirigeix, reorganitza i
rearma un dels cossos policials que s’encarreguen de mantenir l’ordre,
la riquesa i el poder actuals. Legal·litza kubotans i persegueix
activistes mentre esguarda els seus mossos denunciats.

Algú que passeja pel carrer, però que les seves
cames, fa temps, van recórrer milers de quilòmetres, col·lant-se en
trens, saltant murs i esquivant cops de porra, que va arribat a un
territori desconegut amb les butxaques buides i molta empenta, que va
patir la sequera d’unes veus poc amigues i va sentir enyorança de les
olors maternes, aquest, el que ho ha viscut en carn pròpia, és el que
ara probablement inunda les tertúlies dels bars amb la mateixa ràbia
que va rebre apuntant cap a l’altre, que ve de més lluny.  

El poble que ha sofert els mals més grans que ha conegut la humanitat,
els més racionals i els més viscerals, que ha patit l’odi més extrem,
la delació més traidora i la tortura més colpidora. El poble errant,
eternament messiànic i infinitament escollit sembla que prengui nota
dels seus botxins i faci rebotar els cops rebuts contra el més feble.

I la gran Europa, casa de les madres patrias,
altre cop gira el cap en la mateixa direcció en que ho va fer uns
setanta anys enrere, quan es començaven a aixecar els murs dels camps
d’extermini. Cap al mateix punt fix on se’ls ennuvolaven els ulls fa
quinze anys, mentre es perpetrava el genocidi de Ruanda i quan Ratko
Mladic va sembrar la mort a Srebrenica. La terra mare dels drets humans
diu les mateixes paraules i fa les mateixes accions que ara fa ben poc,
quan Afganistan i Irak van ser ocupats militarment, després de dues
guerres. Europa, seu de la vella cultura i de la vella raó, altre cop
torna a cedir complicitats i picades d’ullet a uns, i no als altres.
Altre cop retroalimenta la barbàrie amb la fredor de la seva pell,
tornant a ensopegar en les mateixes -exactament les mateixes- pedres.



Comentaris tancats a La pell tan freda

http://evabrouwer.tv/american-revolution-research-paper/ American Revolution Research Paper

 Unitat, força i solidaritat.

Tots i totes amb la revolució boliviana.

Rubén Costas a la presó ja!

 

+ INFO:  

 

Comentaris tancats a El canvi és imparable

Unitat, força i solidaritat.

Tots/es amb la revolució boliviana!

Rubén Costas a la presó ja!

Comentaris tancats a El canvi és imparable

El cerro rico

La llegenda diu que quan Diego Huallca va encendre una foguera per escalfar-se durant la nit al peu del Sumac Orcko, van comencar a rajar filets de plata de la muntanya. La realitat és que es tractava d’un explorador experimentat, i que després de descobrir el metall va estar gairebé tot un any explotant el cerro tot sol, a benefici propi, abans de comunicar-ho al colonitzadors espanyols, que eren els qui l’havien contractat per tal fi.

Des d’aquell moment la muntanya adoptà el nom de Cerro rico, precisament per això, per la seva riquesa mineral. D’alla n’ha sortit la major part de la plata que ha revestit les cases més riques d’Amèrica i Europa, la que ha servit per financar les guerres europees modernes, i ha permès sobretot l’acumulació de capitals que després s’invertirien en les màquines que farien funcionar la revolució industrial i consolidar el sistema capitalista en gran part del món. Tot això, clar, no sols per la plata, sino per la manera d’extreure-la, de traginar-la i de comercialitzar-la. Per una de les explotacions més cruels de l’home i la terra per l’home.

Els colonitzadors es van tornar bojos quan van descobrir que la terra contenia tanta riquesa. "Mengen or i plata", deien els qui els veien. Com tants cops al llarg de la història el desenfrè de l’ambició i l’ostentació va comportar molta riquesa, però molta més degeneració. Potosí compta amb més de 8 milions de persones mortes abans d’hora des de la seva fundació, la majoria d’elles mentre treballaven en condicions extremes i en contra de la seva voluntat.

Al voltant del cerro més ric i més famós del món s’ha anat construïnt una història de plata i de sang. I la cosa continua. Sembla mentida que les mines més conegudes del planeta avui dia continuin soterrant vides per l’absència total de condicions laborals (la major part es treballen talment com al segle XVI) i per la presència absoluta de l’explotació més ferotge. Ni una mascareta són capacos de donar els propietaris als treballadors, que cobren en funció de la pedra que treuen i que la dinamita també la paguen de la seva butxaca.

El Cerro rico avui cau a trocos però diuen que encara pot donar molts més minerals. Des de l’arribada dels espanyols la seva altura ha davallat uns 500 metres, i la seva fesomia té més a veure amb l’infern imaginat pels cristians que amb la rica Pachamama venerada per la gent autòctona. Si durant més de cinc segles el maltractament ha estat -i continua essent- la manera d’agraïr a la terra els seus fruïts, i el criteri d’aprofitar-los i repartir-los la llei del més fort, ves que no acabi tot com el Cerro rico i el seu entorn, pelat i caient a trosos.    

 

Comentaris tancats a El cerro rico

Venceremos


Sobta veure un país orgullós del seu president, no se’n troben gaires. I sobta més encara veure que aquest orgull es basa en l’estima: de ser un més, de tenir confianca absoluta, d’agrair-li la feina.

Evo ha hecho mas en dos años que todos los anteriores gobiernos juntos ens comentava un senyor a la terminal d’omnibus de La Quiaca, a punt d’entrar a Bolívia. De tots els bolivians i bolivianes amb qui vam parlar els dies abans del referendum, cap ni un mostrava dubtes de la victoria d’Evo. I a l’acabar la tarda es confirma: un suport espectacular, que és el suport del poble unit. Al departament de Potosí, on ens trobavem, més del 80% del ciutadans van dir Si a l’Evo, i més d’un 60% del total del país.

L’activisme i la implicació de la gent en el projecte de transformació no cal quantificar-la a les urnes, ja que els carrers estan plens de pintades, la gent en parla i les radios i les televisions, el dia del referendum, no van oferir altra programació. Els mitjans que no el volen, pero, van dedicar tots els seus esforcos a cercar inútilment tots aquells factors que poguéssin alterar la legitimitat de la consulta (que ja de per si és un acte de contundencia democratica que no té lloc a cap país europeu, per exemple), com segurament deuen haver fet, atonits, els mitjans d’aquells paisos que no són capacos de trobar una explicació sobre el que esta passant a Bolívia.

Al local del MAS de Villazón, on ens trobavem en dia del referendum, va tenir lloc una tribuna oberta on la gent del poble expressava la seva alegria i la seva empenta, després d’haver recorregut en "caravana" els carrers del municipi, celebrant els resultats. Dins del local, treballadors i treballadores seguien els resultats provisionals durant la tarda. A la caravana, lesa choles, dones Kollas, corrien més que ningú celebrant-ho amb els nens penjats a l’esquena i el barret posat. 

Moments més tard, Evo Morales Ayma, sortia a la Plaza Murillo de la Paz a agrair el suport a la gent que va dir Si, i a la vegada que calmava els dale duro a los neoliberales -que molts compartim- demanant calma i dialeg, acabava el seu discurs igual que ho van fer a la tribuna oberta de Villazón: Patria o muerte, Venceremos!!

Si bé la situació posterior al referendum és complexa, ja que si Evo ha sortit totalment reforcat, també ho ha fet el prefecte de Santa Cruz, que encapcala una dura oposició incapac d’acceptar un canvi social i economic al país, la gent esta satisfeta i confiada en el canvi. Evo cumple, diuen. Dit clarament, Santa Cruz, que reclama una autonomia interessada, són el sector ric i de descendencia europea, concentrat a la Media Luna (departaments orientals de Bolívia), propietari de la majoria d’empreses estrangeres, que tenen un projecte neoliberal, racista, i en el que no hi caben els indígenes com a ciutadans, sinó com a ma d’obra barata.

Esperem que aquest cop la dreta no sigui capac de frenar el projecte de canvi engegat fa dos anys, revolucionari i ple de bones intencions. Com diuen moltes pintades a Bolivia: Nosotros somos MAS!

 

[perdó per les faltes pero aquí el teclat té les seves limitacions] 

Comentaris tancats a Venceremos

Quatre petites reflexions

Anar a unes eleccions és una cosa molt fàcil: omplir uns papers i tenir prou diners per fer cartells i algun acte polític. Això i prou. Molts ho han fet, però ara, ha durat el que ha durat. 

Engegar un projecte d’abast nacional, una alternativa global, d’on parteixin posicionaments concrets i iniciatives revolucionàries és legítim i necessari avui, però no passa per anar primer de tot a unes eleccions: es poden engegar campanyes de país, es poden defensar alternatives globals i conjuntes, es pot anar creant discurs en molts (tots) temes nacionals… fent acció, fent reflexió constant, més enllà dels municipis. Ja hem començat a construïr els fonaments de l’edifici, que cal mantenir ferms i aixecar ara les parets, no la teulada. Si aquesta cau, no en quedarà ni la primera pedra.

Trobar el punt intermig, la síntesi, entre tanta diversitat hauria de ser el més fàcil si som companys de lluita, trobar l’entesa entre militants d’una mateixa organització és possible si tenim un combat engegat amb els adversaris reals (Espanya, el capital i els seus esclaus): no si continuen les miserables pugnes de poder entre "històrics", que no porten enlloc i es deuen a qüestions no-polítiques, com d’ego o d’altres.

Un projecte on compta més l’opinió (l’estratègia) d’organitzacions germanes però externes que la d’un militant d’aquest, exclou a molta gent amb ganes de fer feina, que a la pràctica són els qui sostenen les CUP (i que per qüestions generacionals o per no estar dins del "mundillo" no han mamat la "divisió històrica"). No fem que la diversitat que ens ha fet brotar ens faci ara recular.

Aplicar els principis que defensem ens hauria de donar les pautes per trobar la via encertada, basada en el respecte, la democràcia directa i la solidaritat (empatia). 

I si ens fixem en la conjuntura actual, el que més salta a la vista és la crisi dels partits polítics tradicionals.

Potser podem parlar de maduresa quan sapiguem debatre sobre política, quan tinguem un nosaltres sòlid i honest.  Quan junts trobem l’empenta.

Comentaris tancats a Quatre petites reflexions

Dissident

Indignant: El company Guillem Salas ha tingut un problema per dir el que pensa.  

Aquest bloc, m’ha costat la feina

L’opinió crítica i l’expressió lliure malauradament continuen essent contrapoder.

Comentaris tancats a Dissident

Gran Morán

De cada frase se’n pot treure alguna cosa. Dels pocs opinadors que sostenen la dignitat d’aquest adjectiu, íntegre, i que carrega amb tot el que li vingui per davant.

Molt bo el d’aquesta setmana:

Para carrozas con vergüenza – Gregorio Morán.

[Abans si que es podia consultar per internet, però ara veig que no, que les coses bones sempre s’acaben. Una opció és anar a fer un cafè al bar…]

Comentaris tancats a Gran Morán